|
Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades
sobretot ara l'estiu
que les aigües són gelades.
Alguns mesos m'hi he estat;
no hi he vist persona nada
fora d'un rossinyolet
que en eixir del niu cantava.
Ai cançó del sol que surt
i cançó de la rosada !
Ai cançó del fontinyol
i de les flors que s'hi baden !
El rossinyolet s'ha mort;
fa tres dies que no canta.
Jo no puc estar-me allà
que l'enyorament m'hi mata.
|
Muntanyes del Canigó
fresques son i regalades,
enc que més ara a l'estiu
que les aigües són gelades.
Tres mesos hi sóc estat
sens veure persona nada
sinó un trist rossinyolet
que nit i dia cantava.
Mes ara em penso que és mort,
tres dies ha que no canta,
M'ha vingut enyorament
i una cruel mala gana.
Ningú no m'entén el mal,
ningú coneix el que em mata,
sinó una nina que hi ha
que és la meva enamorada.
Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba.
Al torrent de Sant Martí
l'encontrí que ensabonava.
Jo li don el Déu-te guard,
paraula no m'ha tornada.
Jo que li torno a donar,
i ella calla altra vegada.
-Jo no sé amb qué comparâ't,
amb el vent o amb la gelada;
te compararé amh el vent
que cada hora fa mudança:
al dematí vent seré,
a les onze marinada,
a migdia vent de dalt
a la tarda tramuntana.
|
